Les historietes Bonelli a Espanya
per Ramon Aznar
amb la col·laboració de Marco Gremignai (text)
i Fabrizio Gallerani (imatges)

Juliol de 1993: Nathan Never lligat a una estranya màquina, observa com la petita Ann, la seva filla, s'allunya.
En la mateixa coberta - del núm. 19 de la "Serie Oro" de "Cómics Forum" (Planeta de-Agostini) - també es pot llegir l'anunci més avorrit pels col·leccionistes d'historietes: "Últim número".

La coberta de Nathan Never n. 19

Aquesta sèrie, que s'havia començat a publicar el Gener de 1992 (tan sols sis mesos després que l'original italiana), havia estat una de les temptatives de difusió de les sèries d'historietes Bonelli a Espanya, fracassada com les precedents.
Anys enrere, havia ocorregut el mateix amb altres personatges de Bonelli, per exemple Ken Parker (que presentava portades inèdites) i Martin Mystère. Ni tan sols Nathan Never i Dylan Dog aconseguiran l'èxit; per altra banda, tampoc ho havia assolit el cinquantenari Tex, publicat de manera intermitent ja sigui als anys 50, amb el nom de Texas Bill, o bé fa poc temps.

Què ocorre a Espanya amb els "fumetti" Bonelli? Quines són les diferències entre el lector d'historietes espanyol i l'italià?
És difícil comprendre els motius pels quals, unes historietes que a Itàlia arriben fàcilment a assolir tiratges de 200.000 o més exemplars cada mes, a Espanya els treuen de la circulació als quioscos abans dels dos anys de publicació, per raó de les modestes xifres de vendes.
Segons Planeta de-Agostini, les raons cal cercar-les en el "trinomi" Públic - Autors - Editors. Espanya té una clara bipolarització entre l'oferta i la demanda, que es pot traduir en "Còmics USA" i "Mangas japonesos". Així al menys ho diu l'editor, a l'article de comiat a Nathan Never. Per tant, si el públic només demana un tipus d'historietes i tan sols alguns autors, els editors s'hi adapten.

La coberta d'un dels primers Tex a "tires"

Martin i Diana, del primer número de la sèrie

Dylan i Groucho, del especial publicat a Ediciones B

2) La minsa qualitat de les edicions d'aquests "fumetti", enfront d'altres historietes d'origen USA o la "bande dessinée" francòfona. Recordem que els personatges Bonelli, a España tal com a Itàlia, es publiquen en blanc i negre, amb papers de no gaire bona qualitat i cobertes flexibles. Això no és, evidentment, un "handicap" per a les historietes Bonelli a Itàlia, on existeix una tradició en aquest sentit, però resulta ser una situació desavantatjosa a Espanya.
3) La qualitat dels dibuixos de les edicions Bonelli no sempre són constants, degut a que - al tractar-se de publicacions de periodicitat mensual - els "fumetti" són realitzats per un equip de dibuixants i guionistes que no sempre garanteixen el mateix nivell artístic. No es tracta, en definitiva ,de còmics "d'autor" on es pot trobar sempre el dibuixant - creador del personatge. Aquest canvi en el dibuix de cada número no ha permès al públic espanyol afeccionar-se al personatge.

La coberta de Ken Parker n. 1

4) També afegiré que, la publicitat ha sigut insuficient ; en molts casos ni tan sols ha aconseguit despertar la curiositat dels afeccionats. D'altra banda, pels que no viuen a les grans ciutats com Barcelona o Madrid, la distribució ha sigut irregular, si més no, minsa o nul·la. No existeix cap quiosc a Itàlia que no disposi d'un espai, perfectament visible, dedicat als "fumetti Bonelli", però això no ha succeït a Espanya. En molts casos, ni tan sols els col·leccionistes d'historietes, han pogut trobar o assabentar-se de les novetats en mig de les publicacions de tota mena que s'acumulen a l'espai, freqüentment reduït, dels quioscos.

En definitiva, les raons del poc èxit dels còmics Bonelli a Espanya són aquestes. Potser n'hi ha d'altres, però el resultat no canvia; les temptatives de publicar les historietes Bonelli a Espanya no han anat més enllà d'una vintena d'exemplars de cada sèrie, deixant al col·leccionista sense cap possibilitat de continuar amb la lectura de les meravelloses aventures dels seus personatges favorits.